El bisó d'Altamira

El bisó d’Altamira és una pintura rupestre que es troba a la Cova d’Altamira, situada a Santillana del Mar, Cantàbria.

Aquesta cova data d’entre els anys 15.000 a 20.000 aC i pertany al Paleolític.

Va ser descoberta accidentalment per Marcelino Sanz de Sautuola l’any 1879, mentre passejava amb la seva filla.

La cova, que fa 270 metres de llarg, presenta una sala d’entrada, on es desenvolupava la vida dels homes primitius, una sala de pintures o “capella sixtina” de l’art quarterani, on es troba el bisó, i també estances, corredors i altres galeries on es pensa, es duien a terme diferents rituals sagrats.

Pel que fa a les representacions de la sala de pintures, podem dir que pertanyen a l’escola francocantàbrica, la qual es carcteritza per fer representacions a dins de coves.

La policromia, les representacions aïllades de grans animals en moviment, o l’us de materials com greixos d’animals a forma d’ aglutinant, sang, o fusta cremada per dibuixar els contorns son altres trets de gran importància. Aquesta escola es caracteritzà també per l’absència de figures humanes.

La pintura rupestre, però, consta d’una altra escola, la Llevantina, la qual es caracteritzà pel monocromisme i la representació de figures humanes a l’aire lliure i no a l’interior de coves.

El bisó, es troba dins aquesta sala, anomenada de pintures, concretament al sòtil i juntament amb altres representacions d’animals com cavalls, una cèrvola o un porc.

També consta de 25 bisons més, de mida compresa entre 1.30 i 1.70 metres de longitud.

Aquestes representacions no es realitzaren durant el mateix període, tot i que la cronología dels bisons abarca 2.000 anys, però conserven una unitat estilística.

Pel que fa concretament a aquesta imatge del bisó, podem dir que es realitzà aprofitant el relleu de la roca de la paret amb la intenció de donar una major sensació de volum.

Es presenta de perfil, amb el cap acotat i les potes replegades.

Podem apreciar moltes característiques de l’escola francocantàbrica tot i que es pot distinguir una linia negra que forma el contorn de la figura de l’animal, i també s’utilitza per dibuixar el llom o les potes. Pel que fa a l’interior, els materials emprats son els greixos animals, el carbó i l’òxid de ferro.

Es pot veure que hi ha tonalitats més marcades que altres de color degut a l’erosió que ha sofert la representació per factors mediambientals, com la humitat o la filtració d’aigua.

Cal esmentar també que l’animal té una forma naturalista, presenta expressivitat i realisme.

Les principals tècniques emprades eren; d’una banda l’aplicació dels materials directament amb les mans o bé amb la tècnica de l’aerografía, que consistia en bufar el material mitjançant una canyeta.

Amb totes aquestes característiques ens adonam que els homes del paleolític teníen una gran capacitat d’observació, i mitjançant aquestes representacions podem esbrinar com era la vida quotidiàna dels mateixos i conéixer les seves principals fonts de supervivència, com per exemple, la caça.

Podem dir, doncs, que teníen una gran vinculació amb la natura, fet que els va atorgar uns coneixements específics.

Aquests bisons tenen diferentes interpretacions pel que fa a la seva funció.

Encara que ens es gairebé impossible esbrinar la intenció amb que varen ser realitzats, podem plantejar algunes teoríes.

Una d’elles planteja l’animal com a tòtem protector de la tribu (Toteisme).

Una segona teoría proposa la màgia simpatètica, la qual representa els animals per propiciar la seva caça.

Finalment es presenten teories estructuralistes, relacionades amb la simbología dels animals i l’associació de certes espècies al gènere masculí i d’altres al femení.

Pel que fa a les influències posteriors, cal esmentar que les representacions d’estil francocantàbriques i llevantines desapareixen, i durant el neolític, l’art es torna més esquematitzant pel que fa a les figures i la representació queda reduïda al traç.

Una prova d’això es la Cova de Bacinete, a Cadis.

A l’edat de bronze, hi ha escasses representacions rupestres i es centren més en els símbols geomètrics i als gravats esquemàtics d’animals o homes.