El bisó d'Altamira

El bisó d’Altamira és una pintura rupestre que es troba a la Cova d’Altamira, situada a Santillana del Mar, Cantàbria.

Aquesta cova data d’entre els anys 15.000 a 20.000 aC i pertany al Paleolític.

Va ser descoberta accidentalment per Marcelino Sanz de Sautuola l’any 1879, mentre passejava amb la seva filla.

La cova, que fa 270 metres de llarg, presenta una sala d’entrada, on es desenvolupava la vida dels homes primitius, una sala de pintures o “capella sixtina” de l’art quarterani, on es troba el bisó, i també estances, corredors i altres galeries on es pensa, es duien a terme diferents rituals sagrats.

Pel que fa a les representacions de la sala de pintures, podem dir que pertanyen a l’escola francocantàbrica, la qual es carcteritza per fer representacions a dins de coves.

La policromia, les representacions aïllades de grans animals en moviment, o l’us de materials com greixos d’animals a forma d’ aglutinant, sang, o fusta cremada per dibuixar els contorns son altres trets de gran importància. Aquesta escola es caracteritzà també per l’absència de figures humanes.

La pintura rupestre, però, consta d’una altra escola, la Llevantina, la qual es caracteritzà pel monocromisme i la representació de figures humanes a l’aire lliure i no a l’interior de coves.

El bisó, es troba dins aquesta sala, anomenada de pintures, concretament al sòtil i juntament amb altres representacions d’animals com cavalls, una cèrvola o un porc.

També consta de 25 bisons més, de mida compresa entre 1.30 i 1.70 metres de longitud.

Aquestes representacions no es realitzaren durant el mateix període, tot i que la cronología dels bisons abarca 2.000 anys, però conserven una unitat estilística.

Pel que fa concretament a aquesta imatge del bisó, podem dir que es realitzà aprofitant el relleu de la roca de la paret amb la intenció de donar una major sensació de volum.

Es presenta de perfil, amb el cap acotat i les potes replegades.

Podem apreciar moltes característiques de l’escola francocantàbrica tot i que es pot distinguir una linia negra que forma el contorn de la figura de l’animal, i també s’utilitza per dibuixar el llom o les potes. Pel que fa a l’interior, els materials emprats son els greixos animals, el carbó i l’òxid de ferro.

Es pot veure que hi ha tonalitats més marcades que altres de color degut a l’erosió que ha sofert la representació per factors mediambientals, com la humitat o la filtració d’aigua.

Cal esmentar també que l’animal té una forma naturalista, presenta expressivitat i realisme.

Les principals tècniques emprades eren; d’una banda l’aplicació dels materials directament amb les mans o bé amb la tècnica de l’aerografía, que consistia en bufar el material mitjançant una canyeta.

Amb totes aquestes característiques ens adonam que els homes del paleolític teníen una gran capacitat d’observació, i mitjançant aquestes representacions podem esbrinar com era la vida quotidiàna dels mateixos i conéixer les seves principals fonts de supervivència, com per exemple, la caça.

Podem dir, doncs, que teníen una gran vinculació amb la natura, fet que els va atorgar uns coneixements específics.

Aquests bisons tenen diferentes interpretacions pel que fa a la seva funció.

Encara que ens es gairebé impossible esbrinar la intenció amb que varen ser realitzats, podem plantejar algunes teoríes.

Una d’elles planteja l’animal com a tòtem protector de la tribu (Toteisme).

Una segona teoría proposa la màgia simpatètica, la qual representa els animals per propiciar la seva caça.

Finalment es presenten teories estructuralistes, relacionades amb la simbología dels animals i l’associació de certes espècies al gènere masculí i d’altres al femení.

Pel que fa a les influències posteriors, cal esmentar que les representacions d’estil francocantàbriques i llevantines desapareixen, i durant el neolític, l’art es torna més esquematitzant pel que fa a les figures i la representació queda reduïda al traç.

Una prova d’això es la Cova de Bacinete, a Cadis.

A l’edat de bronze, hi ha escasses representacions rupestres i es centren més en els símbols geomètrics i als gravats esquemàtics d’animals o homes.

Relleus del palau d' Assurbanipal



Les presents obres son part dels relleus que decoren el palau d’Assurbanipal, a Ninve, Asiria i daten dels anys 668-627 aC.

S’engloben dins l’escultura sumèria, pertanyent a l’art mesopotàmic.

Actualment tots dos relleus es troben al Museu Britànic de Londres.

El rei Assurbanipal va realitzar durant la seva vida nombroses campanyes contra Egipte i així va anar ampliant els dominis de Asiria. Va ser el constructor de la gran biblioteca de Ninve, on va reunir molts relleus de fang, com els que aquí es presenten.

El tema dels dos relleus son les caceries de lleons a les que hi anava el rei Assurbanipal, esport practicat pels sobirans assiris i la seva voluntat és propagandística, per tal d’exhaltar la figura del rei.

Es tracta la caça dels lleons tot i que aquests animals eren considerats com a destrucció de l’ordre establert.

A la primera imatge podem observar la lluita del monarca i d’un altre personatge contra el lleó.  L’animal es presenta botant contra els dos personatges a manera d’atac mentre que els altres es cobreixen amb un escut i l’apunten amb unes fletxes per tal de ferir-lo.

A la segona, es veu una lleona ferida, la qual transmet patiment.

Es presenta amb fletxes que la travessen i amb les potes de darrera paralitzades, encara que dona la sensació de voler seguir caminant, degut a la posició de les potes davanteres.

El rostre transmet el dolor i el sofriment de l’animal.

Aquesta sèrie d’obres es caracteritzen per tenir una armonía de linies posteriors al seu temps, com la naturalitat i el moviment dels animals.

Es tracta d’unes obres que comporten un gran realisme i dinamisme.

Es pot observar, sobretot a la segona obra el gran estudi de l’anatomia dels animals i el modelat detallista amb que es realitzaren.

Així mateix cal esmentar que el relleu assiri es caracteritza pel canvi iconogràfic que experimenta amb la tradició anterior ja que els temes profans tenen més importància.

L’escultura assíria té una gran influència en l’art persa. Els lleons, a l’escultura assiria es presenten com a composició de caça sagnant, i, a l’art persa es presenten desfilant, al costat dels herois ii de manera més harmònica.



Triada de l'emperador Miceri

La present imatge fa referència a la tríada de Micerí (2514-2486 aC) que correspòn a l’escultura de l’art egípci. Actualment es troba al museu egipci de El Caire.

Els dos tipus representació escultòrica que trobam son el relleu i l’estatuària.

El relleu apareix a les tombes i als emples. Les seves imatges es representen amb figures planes a traves de la llei de frontalitat, que presentava el cap de perfil pero amb l’ull i el tronc de la cara de perfil.

Els materials que utilitzaven els antics egipcis per a dur a terme les figures eren la pedra dura, el granit, o l’esquist. També en trobam de fusta o de bronze.

La imatge ens mostra un clar exemple de l’estatuària egípcia.

Aquesta es va dur a terme durant la dinastia IV i correspon al periode menfita.

Representa l’emperador Miceri (al centre) amb la deesa Hathor i la divinitat de Cinòpolis. Els personatges secundaris agafen Miceri d’una manera familiar.

Aquest grup fa 92.5 centímetres d’alçada i presenta una gran rigidesa o hieratisme, com hem esmentat amb anterioritat. Es tracta, així mateix d’un alt relleu tot i que es presenten amb una paret a la seva espatlla.

Les figures tenen proporcions armoniques pel referent a les seves diferents parts del cos. El cànon emprat es el de 18 punys.

Es presenten semi nuus i descalços, els seus ropatges son molt simples, així com la seva indumentària en general.

Podem observar que l’emperador Micerí porta la corona Blanca reial, barba postissa i una faldilla egípcia reial.

Les altres dues figures vesteixen tuniques ajustades.

Una característica també de l’ escultura egípcia que es presenta en aquesta obra és la posició de la cama avançada, donant una sensació d’estar aturats mentre caminaven.

Podem observar això a la figura d’Hathor i a la de Miceri, mentre que l’altra no ho presenta.

El material emprat per dur a terme aquesta estatuària fou la pissarra, amb la qual s’aconseguí marcar el detallisme del rostre.

Aquest grup combina el realisme amb la frontalitat i la rigidesa.